I si el soci parla... l’hem d’escoltar. Nova enquesta de GOL i tot igual. Qui anava davant continua davant. I qui anava darrera segueix darrera. Sandro Rosell manté l’avantatge respecte Ferran Soriano que, sense haver dit ni ase ni bèstia, li segueix passant la mà per la cara al continuisme que mou Laporta / Sala i Martín / Oliver i que té a Godall com a representant. La junta en el poder, encara que sense líder, bicèfala i enfrontada, presenta un palmarès esportiu d’or. Però, per contra, un dissident predoblet del 2006, del triplet de 2009 i de les ‘Sis Copes’ del 2010 encapçala les enquestes sense haver obert la boca. El dia que parli potser no caldrà ni anar a votar. I ja no dic res més.

I ara el MAdrid. I Madrid. I la ‘España’més intransigent. Què encara mana Franco? Encara existeix el NO-DO? No entenc res... Perquè s’han de tenir molts pebrots i ser molt poca vergonya per insultar a una afició setmana sí setmana també. Per menysprear a un club. Per seguir perseguint uns colors. Ells, que tenen l’escut tacat amb la sang del règim. Ells, que van viure de la por, que van fer de la dictadura el millor sistema de joc, que van tenir al poder/institucions/organismes al seu servei. Ells, que van robar/prendre/pispar/fotre per decret el que no està en els escrits, es queixen dels àrbitres? Escolteu: no queden prous partits per jugar, ni títols en joc suficients, ni temporades per endavant per tornar tot el que aquesta gent li ha pres al futbol. I al Barça. No n’hi ha!Que no!

I és que vam lluitar contra el pares i ara ens toca lluitar contra els fills. Contra els hereus d’aquella colla. Contra individus que tenen els pebrots de dir que el gol de Messi s’hauria d’haver anul·lat perquè Ibrahimovic –que aparta la cara per evitar la pilotada– intervé en la jugada. S’ha de tenir molt odi dins per dir això. Molta mala llet. Molta mala baba. I enveja. I rancúnia. I ser limitat. Molt limitat. Limitadíssim!I curt. Molt curt!

A Madrid encara no han paït que el Barcelona és el millor. Guanya el Barça i surt l’Espanya intransigent, tancada i fosca que fa olor a ‘naftalina’ i viu en formol. Guanya el Barça i desperta l’Espanya d’aquells que anys enrere saludaven amb el braç alçat i que ara encaixen la mà com si res. Com si no tinguéssim memòria. Com si no coneguéssim la història.

Autor / Fuente: Xavi Mir