Ep! para màquines. El diari d’avui no s’havia de semblar en res al que ha acabat sent. Gens ni mica. Però hi ha coses per les que jo no passo. Ni callo. Ni m’empasso.

Vaig veure el partit del Barça a Almeria. Escoltar a aquella gent cridant “Villarato”, “Villarato”, “Villarato”, sense saber què diuen, ni què és, tans sols perquè algú els hi ho ha dit o escrit, per jugades de no res, em va semblar greu. Veure Iturralde allargar el partit del Bernabéu el temps necessari perquè el Madrid fes el gol de la victòria em va recordar temps passats. És per això que vaig parar la maquinària de GOL. He introduït algun canvi. Perquè les coses s’han de dir pel seu nom. Així que prou! Ja està bé! Jo ja n’estic fart! Perquè, setmana sí setmana també, els culers hem d’aguantar l’insult, el menyspreu, l’odi i la rancúnia de l’Espanya més intransigent, tancada i fosca que fa olor a ‘naftalina’ i viu en formol. La persecució a uns colors per part d’aquells que han fet de la mentida i l’engany el seu ‘modus vivendi’. La manipulació del present, com si els que correm per aquí no coneguésim el passat. Com si no coneguéssim la història. I és que vam lluitar contra els pares i ara ens toca fer-ho contra els fills. Contra la nova ‘premsa del moviment’ que ha adaptat les ides d’ahir a les pràctiques d’avui per seguir amb la vella tasca de persecució del barcelonisme.

ja ho deia Joseph Goebbles: una mentida repetida milers de vegades es converteix en una gran veritat. I és així. Des de Madrid han insistit tant a l’Espanya més ignorant amb la cantarella del ‘Villarato’ que el poble se’ls ha cregut. Igual que quan escoltaven al ‘caudillo’ al balcó de la Plaza de Oriente. Ara són els mitjans al servei del ‘madridismo’ els que fan la feina. Una gent que encara no ha paït les sis copes, una darrera l’altra, del Barça. Perquè en aquest país quan el ‘Real Madrid’ plora, ‘España’ perd el cul. I l’any passat van plorar molt, els pobres!

Se’ls ha de plantar cara a aquesta colla. Que sapiguen que no ens mamem el dit. Que veiem les coses. Que no som una colla de ximplets. Que ja n’estem farts. Que els temps han canviat. I que diem prou!

Ara, més que mai, aquesta Lliga s’ha de guanyar, s’ha de guanyar, s’ha de guanyar i s’ha de guanyar!

Autor / Fuente: Xavi Mir