La vida? Bé.

Camino pel Carrer Gran de Sant Andreu, creuo la Plaça Comerç, encaro el carrer Malats i vaig a petar a la Plaça Orfila. Entre l’esglèsia i l’Ajuntament. Com els elefants, tots tornem a morir on vam néixer.

El matí banya Sant Andreu i sembla el mateix matí de sempre. El barri muda de pell però les entranyes hi són. Assegut en aquell banc miro i somric: he conegut la Rosita, la peixetera, la Roser, la dels pollastres, el Vicenç, el de la fleca. Persones que hi van ser. Persones que hi són. Perquè la vida no acaba mentre hi ha memòria. I la memòria no es perd mentre hi ha vida.

Quan el cercle es tanca pots ser-hi dins o pots ser-hi fora. I a vegades el millor és no ser-hi. Algunes de les operacions que s’han dut a terme des de la directiva en els últims anys estan sortint a la llum. L’afer d’Uzbekistan o la trama dels terrenys de Viladecans són tan sols la punta d’un iceberg que s’ha mogut sigilós però sense descans. Res de nou. El que es digui a partir d’ara ho sap qui ho ha de saber des de fa molt, però s’ha mantingut al calaix i sota clau. En una conversa amb un dels encarregats dels cas Pretoria el tipus em va dir: tot dependrà del collons de qui ho ha de tirar endavant. Perquè si cau un, cauen tots. I entre tots surt el nom de Jaume Roures, accionista majoritari de Mediapro, que controla i té contactes en tots els estaments del poder, tant a nivell estatal com a Catalunya i veritable paraigües de Laporta i amics. Amb ell no s’atreviran –acaba– I tots estan sota la seva ala.
M’aixeco i marxo. No he mort.

Tot dit i que vostès ho passin bé.

Autor / Fuente: